L’any 1955, Tomás Gutiérrez Alea i Julio García Espinosa filmen El mégano, migmetratge de denúncia social que tot i ser confiscat per les autoritats, fou realitzat encara sota el règim de Batista, inicià el que s’anomenaria “cine rebelde”, el “braç cinematogràfic de la guerrilla revolucionària”.
Els cineates cubans més emblemàtics (i pioners) van importar l’estil neorrealista italià (actors no
prefessionals, escenaris reals, denúncia social, etc.) i el van posar al servei de la Revolució que va
entendre des del primer moment el poder comunicacional d’aquest mitjà audiovisual. A partir
d’aleshores serà l’eina emprada per desmitificar les tradicions, trencar amb les costums més retrògrades de la societat i procurar el creixement personal de la població, profundament analfabeta en aquells moments. I és que el cinema té un poder de versemblança que no té cap altre medi tot i que al mateix temps és incapaç de trair la realitat, per més que la intenti distorsionar (B. Bertolucci).
Els cotinguts audiovisuals de la obra fílmica dels cineastes cubans estan carregats d’un estil clarament vanguardista. No només hi ha la càmara que es mou dramàticament jugant amb la profunditat de camp i els detalls, tot el muntatge està al servei del propòsit argumental a la vegada que serveix per a resoldre els problemes derivats de les mancances d’una indústria d’escassos recursos econòmics.
Aquest fet dota d’una llibertat quasi total per experimentar amb tot tipus de suports que reforcen poderosament els films, com la música o peces audiovisuals d’altres mitjans com noticiaris, retransmisions radiofòniques, fotografies, etc. També es recorregué sovint al distanciament brechtià per aconseguir que el públic es centrés en el missatge més ideològic i no es perdés en les històries concretes. D’aquesta manera aconsegueixen dotar-se d’una personalitat pròpia que és el que els convertirà en un referent per a tots aquells cineastes independents, compromesos però sense recursos, sobretot a l’àmbit llatinoamericà.
Tanmateix, el que primer seria el “cine rebelde” s’aniria convertitnt en “cine pobre” institucionalitzat per part del poder revolucionari durant la segona meitat del sege XX, l’eina propagandística més eficaç per a defensar-se de la presió internacional i reforçar la cohesió social interna. Tot i així i en una gran demostració d’intel·ligència i habilitat polítiques, el règim sempre ha permès gran llibertat als seus cineastes, no tansols a nivell tècnic i expresiu sinó amb els mateixos continguts. Aquest fet és un dels secrets de la gran qualitat i projecció internacional que ha assolit aquest cinema.
El cinema cubà sempre ha emprat un llenguatge commocionador i proper que ha aconseguit aflorar l’empatia de l’espectador ja que sempre ha tingut molt present qui és la seva audiència, tant en el cine documental com a la ficció. Tanmateix, el primer sempre ha tingut un valor especial pel gènere més social ja que tal i com diu Jean Louis Comolli “filmar es llevar cine al mundo y transformarlo en cine”.
Entrades
