Així doncs, començarem paralant de comunicació i 2011, periodisme més aviat. Molt recomanables els posts del Caparazón on la Dolors Reig parla del social media i el periodisme i el de Nethunting en el que Gema Requena annalitza les noves tendències periodístiques per l'any que ja ha començat, no us perdeu el link a l'article sobre els localsumer, aquesta és, al meu entendre, la TENDÈNCIA TOTAL.
dilluns, 3 de gener del 2011
periodisme 2011
Així doncs, començarem paralant de comunicació i 2011, periodisme més aviat. Molt recomanables els posts del Caparazón on la Dolors Reig parla del social media i el periodisme i el de Nethunting en el que Gema Requena annalitza les noves tendències periodístiques per l'any que ja ha començat, no us perdeu el link a l'article sobre els localsumer, aquesta és, al meu entendre, la TENDÈNCIA TOTAL.
dissabte, 13 de novembre del 2010
dimecres, 3 de novembre del 2010
Dimecres 24 de novembre (20:30). Cinema Truffaut de Girona

'Soy Cuba / Я Куба, Ya Kuba, Mikjail Kalatojov. 1964. URSS & Cuba. 141 mins.
Film emblemàtic i inèdit fins no fa gaire. Es tracta d’una coproducció soviètico-cubana, un treball
faraònic rodat en el mateix moment en que s’estava donant la crisi dels missils i just a l’inici del bloqueig
que marcaria la historia de Cuba per sempre… Es tracta de cinc històries al voltant de la Revolució. Es
va donar llibertat –cinematogràfica- total als responsables, i és precisament per això que va resultar un
film tan particular. La imatge és d’una excelent qualitat i la càmara crea uns quadres i unes seqüències
immenses, absolutament innovadores. De gran qualitat gràfica els enquadres tenen molta força
dramàtica –i ara m’explico… En el cartellisme soviètic –i després també al nazi, republicà, etc.- el punt
de vista sempre és contrapicat i les expresions molt teatrals. O bé grans contrapicats o bé primeríssims
primers plans que ajuden a transmete el missatge romàntic revolucionari a la vegada que s’aconsegueix
un “efecte-púlpit” que transmet autoritat. Tanmateix, la película no va tenir massa èxit ni a Cuba que
es considerà massa estereotipat ni a la URSS que es veié massa naïf. Tanmateix en els cercles més
professionals, i molt més tard (Martin Scorsese i Francis Ford Copolla van rescatar el film de l’oblit als
anys 90), es considerarà una joia estètica que ha estat mil vegades referenciada.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
CINE REBELDE.EL CINEMA POLÍTIC CUBÀ
Els cineates cubans més emblemàtics (i pioners) van importar l’estil neorrealista italià (actors no
prefessionals, escenaris reals, denúncia social, etc.) i el van posar al servei de la Revolució que va
entendre des del primer moment el poder comunicacional d’aquest mitjà audiovisual. A partir
d’aleshores serà l’eina emprada per desmitificar les tradicions, trencar amb les costums més retrògrades de la societat i procurar el creixement personal de la població, profundament analfabeta en aquells moments. I és que el cinema té un poder de versemblança que no té cap altre medi tot i que al mateix temps és incapaç de trair la realitat, per més que la intenti distorsionar (B. Bertolucci).
Els cotinguts audiovisuals de la obra fílmica dels cineastes cubans estan carregats d’un estil clarament vanguardista. No només hi ha la càmara que es mou dramàticament jugant amb la profunditat de camp i els detalls, tot el muntatge està al servei del propòsit argumental a la vegada que serveix per a resoldre els problemes derivats de les mancances d’una indústria d’escassos recursos econòmics.
Aquest fet dota d’una llibertat quasi total per experimentar amb tot tipus de suports que reforcen poderosament els films, com la música o peces audiovisuals d’altres mitjans com noticiaris, retransmisions radiofòniques, fotografies, etc. També es recorregué sovint al distanciament brechtià per aconseguir que el públic es centrés en el missatge més ideològic i no es perdés en les històries concretes. D’aquesta manera aconsegueixen dotar-se d’una personalitat pròpia que és el que els convertirà en un referent per a tots aquells cineastes independents, compromesos però sense recursos, sobretot a l’àmbit llatinoamericà.
Tanmateix, el que primer seria el “cine rebelde” s’aniria convertitnt en “cine pobre” institucionalitzat per part del poder revolucionari durant la segona meitat del sege XX, l’eina propagandística més eficaç per a defensar-se de la presió internacional i reforçar la cohesió social interna. Tot i així i en una gran demostració d’intel·ligència i habilitat polítiques, el règim sempre ha permès gran llibertat als seus cineastes, no tansols a nivell tècnic i expresiu sinó amb els mateixos continguts. Aquest fet és un dels secrets de la gran qualitat i projecció internacional que ha assolit aquest cinema.
El cinema cubà sempre ha emprat un llenguatge commocionador i proper que ha aconseguit aflorar l’empatia de l’espectador ja que sempre ha tingut molt present qui és la seva audiència, tant en el cine documental com a la ficció. Tanmateix, el primer sempre ha tingut un valor especial pel gènere més social ja que tal i com diu Jean Louis Comolli “filmar es llevar cine al mundo y transformarlo en cine”.
dissabte, 26 de gener del 2008
una nova llengua! ¡un idioma nuevo! a new language! Eine neue Sprache!

Hoy introducimos un idioma nuevo en el blog que esperamos se quede para siempre
Today we're introducing a new language on the blog and we hope it will stay forever
Heute stellen wir eine neue Sprache in diesem Blog vor und wir hoffen, dass diese für immer bleiben wird.
divendres, 18 de gener del 2008
P-R-O-V-E-S-P-R-U-E-B-A-S-T-E-S-T-I-N-G
bon dia! ¡buenos días! bon jour! good morning!
Hoy empiezo a bloggear para que todo el mundo a quien hablo de las cositas tan bonitas que encuentro pueda verlas sin tener que asediarlas con e-milios. Me gustaría hacerlo tri o cuatrilingüe, ¡así practico!
Today I'm starting my blog so that every body can see all those things I find without besieging them with the e-mails. I'd like to do it in 3 or 4 different languages, I need to practice!